MICCOASAIL

Sortint de la marina de Burriana Nova, un lloc ben acollidor i amb gent molt agradable:

On justament aquests dies es cel·lebra un festival de música; "Arenal Sound":

Surt el sol tot passant pel cap de Salou i les baques pesqueres van desfilant, així comença la seva jornada laboral:

Quan el blau del cel es confon amb el blau del mar no saps ben bé on és la màgia:

A ben poca distància d'entrar al port de Roda de Barà:

Els preus dels ports i les marines a plena temporada d'estiu poden ser extremadaments variats segons les zones del litoral.
A Cartagena vam pagar 44 euros per passar la nit, mentre que a Burriana en vam pagar 18.
Per tant cal fer una previsió i recollir prèvia informació per tal d'organitzar prou bé l'economia.
Una de les bones ofertes que vam rebre per poder deixar el vaixell fora de l'aigua va ser la de Roda de Barà, i això ens ha fet decidir d'hivernar el Miccoa i fer-li una bona repassada de totes les capes de pintura que ha anat aguantant durant aquests darrers anys.
El retorn cap a casa és com deixar un "modus vivendi" que a poc a poc se m'havia encomanat, me n'havia enamorat i inevitablemant m'ha sensibilitzat.
Viure al mar te la seva riquesa, te el seu encant, només cal provar-ho !
Viure a terra no és ni millor ni pitjor, senzillament és diferent.

Ara entenc algunes de les impressions llegides en els llibres de relats del mar, dels transmundistes, dels navegants, de les persones que busquen la senzillesa més enllà de les comoditats de la llar, dels que busquen colors diferents als paisatges urbans.
Ara però... a poc a poc m'he anat fent l'idea que tornem a entrar en el "sistema".
D'alguna manera el viatge, per a mi, no s'ha acabat; sinó que es pren un temps de vacances per tornar a reenganxar-se, un any o altre, a la mar, a l'aventura, a nous horitzons
Però sí que cal dir que aquesta és la darrera entrada d'aquest període de viatge.
I a molts de vosaltres esperem retrobar-vos i compartir una estona junts, ja sigui a mar o a terra.
Fins aleshores i bones vacances,
l'equip del Miccoa

Hola!

Des de la Marina de Punta Delgada, entre d'altres vaixells europeus esperem el bon vent per creuar cap al Mediterrani:

Un xic més de 700 milles nàutiques separen les Açores de la costa Portuguesa.

Passant per aquesta petita illa anomenada Ilhéu da Vila, davant el poble de Vilafranca do Campo, on recalem per passar-hi la nit, ja que el vent per proa no ajuda gens ni mica a avançar amb comoditat.

No és d'estranyar que hi hagi tantes empreses que es dediquin a fer passejos turístics per observar el dofins i les balenes.

De dofins ja en poden venir tants com vulguin.

Mentre que pel que fa a les balenes, us haig de dir que a mi no em fa gens de gràcia tenir-les prop del veler; no sap mai com et poden saludar ni com poden ser de braus els seus moviments. Doncs ja hem escoltat alguna història que no acaba precisament amb un final feliç.

La navegació de retorn cap a casa ens porta a fer rumb cap a l'Est i el primer que ens ve a saludar és el sol. Ell és el més matiner de tots i el dia que no ens ve a veure ... el trobo a faltar.

Els dos primers dies naveguem a ritme suau i amb un atlàntic manejable. Les nits no són massa mogudes i podem descansar. Per demà esperem més vent per l'aleta d'estribord i això vol dir avançar molt més.

Per la ràdio BLU sabem que a una latitud més al nord portem un veler de Barcelona, l'Antull. I més al Sud dos velers: el “Vagabundo” i l'”Àgata”, d'Almeria i Sevilla respectivament, que van en “conserva” (auxili mutu), cada un d'ells amb el seu patró en solitari.

El tercer dia a primera hora del matí rebem una trucada pel tf. satèl·lit.

Rebre trucades a alta mar per aquest telèfon no és molt bon senyal: ens volen comunicar que l'Àgata te un problema amb la pala del timó i no pot governar el vaixell!

Ens quedem amb la boca oberta, a continuació uns instants de silenci i comencen les preguntes una darrera l'altra.

El “Vagabundo” ha estat qui ens ha trucat per comunicar-nos la notícia. I alhora ens demana si podem apropar-nos-hi, ja que ell es troba a 20 milles més a l'Est i la navegació cap a l'Agata l'haurà de fer amb el vent i l'onada de cara. Explicant-nos que possiblement necessita un taladre per poder instal·lar una pala de respecte i poder navegar a rumb.

Entre nosaltres ens preguntem com és que va a 20 milles de distància de qui navegava en conserva??

Però com que no sabem quins tractes han fet no podem dir-hi res.

Amb la poca informació que ens dóna desviem el nostre rumb cap el Sud. Unes 40 milles ens separen de l'Agata i per la VHF no ens hi podem comunicar, haurem d'esperar estar-hi més a prop.

Agafem-nos les coses bé i esperem decidir què és el que podem fer per aquest navegant que te problemes amb la seva embarcació.

Pel cap ens passen un munt de dubtes, i a tota pastilla ens apropem cap a la posició de l'Agata que a poc a poc es va desplaçant pel la força del vent i del corrent.

Agafem el llibre de “Emergencia a bordo, ¿qué hacer?” on explica com cal fer un timó de fortuna.

En Jordi li comença a fer una breu explicació de com fer el muntatge de l'aparell.

Entre altres coses som conscients que no tenim ni les eines ni la preparació per poder anar al seu vaixell a resoldre el seu problema, o sigui que poques coses podem fer.

A mesura que ens anem apropant a la seva posició anem pensant les diferents possibilitats davant la situació:

A- en cas de que pugui governar el vaixell, mínimament, la millor ruta que pot fer és anar a Madeira, si així ho decideix li deixem el nostre tf satèl·lit per poder-se comunicar quan li calgui.

B- en cas de que no pugui governar el seu vaixell de cap manera, abandonar i deixar que s'enfonsi per enrolar-se amb el nostre i tornar cap a casa.

-Ens agradaria poder-lo remolcar, però les més de 400 milles que tenim per arribar a terra són una distància massa llarga per jugar amb el vent i l'onatge. No volem posar en perill la nostra embarcació i la nostra seguretat.

Ja al costat de l'Agata, intentem veure si té la pala del timó o bé l'ha perdut i entre onada i onada ens adonem que li falta la pala.

El seu armador es resisteix a abandonar-lo i ens demana unes hores per veure si ho pot solventar.

I així fem temps i ens esperem que prengui una decisió fent voltes pel seu entorn.

Són ja passades les 5 de la tarda, porta des de les 9 del matí donant-li voltes i intentar governar el veler, fins que ja no pot més; la fatiga i el moviment del mar el deixen completament esgotat.

Finalment ens comunica la decisió d'abandonar el vaixell. Obrira els passos d'aigua per enfonsar-lo i evitar que sigui un perill per a qualsevol altra embarcació.

-Realment és una decisió difícil. A ningú li agradaria trobar-s'hi, però és el que hi ha i cal acceptar-ho.

Mirem-m'ho des d'un punt de vista optimista:

-Un altre vaixell pot reemplaçar a l'Agata i ell pot continuar gaudint del mar i la navegació.

Finalment veiem que desembarca l'auxiliar i hi carrega alguns estris personals i d'electrònica.

Ara ens toca apropar-nos per pescar-lo i carregar-lo a bord. I entre onada i onada ja el tenim entre nosaltres.

Exhaust es deixa caure a una de les banquetes de la banyera, se'l nota realment exhaust.

Mentre veiem que el veler es queda sol enmig d'aquest Oceà, nosaltres reemprenem el rumb. No cal cap explicació ni cap comentari, el deixem anar a descansar al camarot.

L'endemà comentem la jugada per veure si li trobem l'arrel del problema. I ens comenta que a més a més tenia una via d'aigua que va descobrir abans d'abandonar el veler. Havia estat tan obsessionat en la instal·lació d'un nou timó que no se n'havia adonat. Aquesta via d'aigua junt amb un cop sec i estrident que va sentir la not passada li fan pensar que topà amb alguna cosa o algun cetaci provocant una debilitació de la pala del timó fins que finalment la va caure.

Ja podeu ben dir que això és mala sort, però a alta mar no sempre es te la sort de tenir més d'una embarcació a prop per poder comptar amb la seva ajuda.

Després de les seves hores de descans, de més d'un plat calent a taula, d'explicar-nos els pros i contres de la seva aventura i de comunicar-se amb la seva família de Sevilla s'incorpora a la roda de guàrdies.

Ja podeu veure que d'anècdotes sempre en passen. Això de viatjar pel mar és tota una aventura.

Així ho creiem nosaltres.

Arribant a terra, a l'Algarve:

No ens penssàvem pas trobar unes temperatures tan fresques:

Fondejats a Lagos, on vam dormir sobre un mantell blau:

Esmorzant tot fent plans de desembarcar el Carlos al proper port.

Arribant a Portimao:

Rumb cap el Mediterrani:

Navegant per l'Estret de Gibraltar, sorpresos pels corrents que es produeixen.

Entre Europa i Àfrica:

En el “Mar de Alborán”, on navegant entre la boira baixa d'Andalusia ens visita una motora de la guàrdia civil, i a pocs metres de nosaltres decideix allunyar-se. -Haurà vist la nostra bandera belga i no ens pot fer cap inspecció del reglament marítim espanyol?

Continuem navegant rumb cap a casa i a mitjanit rebem la sorpresa d'Aduanes d'Almeria. Ens pugen a bord tres policies per fer una inspecció de drogues i contraban del vaixell.

Després de més d'una hora ens deixen tranquils i podem continuar el viatge.

Arribant a Cartagena, on reposarem de les esgotadores nits del Mediterrani; pesqueres, mercants bucs, velers, motores. Navegar a poques milles de la costa te els seus desavantatges: