Hola!
Des de la Marina de Punta Delgada,
entre d'altres vaixells europeus esperem el bon vent per creuar cap
al Mediterrani:
Un xic més de 700 milles nàutiques
separen les Açores de la costa Portuguesa.
Passant per aquesta petita illa anomenada
Ilhéu da Vila, davant el poble de Vilafranca do Campo, on recalem
per passar-hi la nit, ja que el vent per proa no ajuda gens ni mica a
avançar amb comoditat.
No és d'estranyar que hi hagi tantes
empreses que es dediquin a fer passejos turístics per observar el
dofins i les balenes.
De dofins ja en poden venir tants com
vulguin.
Mentre que pel que fa a les balenes, us
haig de dir que a mi no em fa gens de gràcia tenir-les prop del
veler; no sap mai com et poden saludar ni com poden ser de braus els
seus moviments. Doncs ja hem escoltat alguna història que no acaba
precisament amb un final feliç.
La navegació de retorn cap a casa ens
porta a fer rumb cap a l'Est i el primer que ens ve a saludar és el
sol. Ell és el més matiner de tots i el dia que no ens ve a veure
... el trobo a faltar.
Els dos primers dies naveguem a ritme
suau i amb un atlàntic manejable. Les nits no són massa mogudes i
podem descansar. Per demà esperem més vent per l'aleta d'estribord
i això vol dir avançar molt més.
Per la ràdio BLU sabem que a una
latitud més al nord portem un veler de Barcelona, l'Antull. I més
al Sud dos velers: el “Vagabundo” i l'”Àgata”, d'Almeria i
Sevilla respectivament, que van en “conserva” (auxili mutu), cada
un d'ells amb el seu patró en solitari.
El tercer dia a primera hora del matí
rebem una trucada pel tf. satèl·lit.
Rebre trucades a alta mar per aquest
telèfon no és molt bon senyal: ens volen comunicar que l'Àgata te
un problema amb la pala del timó i no pot governar el vaixell!
Ens quedem amb la boca oberta, a
continuació uns instants de silenci i comencen les preguntes una
darrera l'altra.
El “Vagabundo” ha estat qui ens ha
trucat per comunicar-nos la notícia. I alhora ens demana si podem
apropar-nos-hi, ja que ell es troba a 20 milles més a l'Est i la
navegació cap a l'Agata l'haurà de fer amb el vent i l'onada de
cara. Explicant-nos que possiblement necessita un taladre per poder
instal·lar una pala de respecte i poder navegar a rumb.
Entre nosaltres ens preguntem com és que
va a 20 milles de distància de qui navegava en conserva??
Però com que no sabem quins tractes han
fet no podem dir-hi res.
Amb la poca informació que ens dóna
desviem el nostre rumb cap el Sud. Unes 40 milles ens separen de
l'Agata i per la VHF no ens hi podem comunicar, haurem d'esperar
estar-hi més a prop.
Agafem-nos les coses bé i esperem
decidir què és el que podem fer per aquest navegant que te
problemes amb la seva embarcació.
Pel cap ens passen un munt de dubtes, i a
tota pastilla ens apropem cap a la posició de l'Agata que a poc a
poc es va desplaçant pel la força del vent i del corrent.
Agafem el llibre de “Emergencia a
bordo, ¿qué hacer?” on explica com cal fer un timó de fortuna.
En Jordi li comença a fer una breu
explicació de com fer el muntatge de l'aparell.
Entre altres coses som conscients que no
tenim ni les eines ni la preparació per poder anar al seu vaixell a
resoldre el seu problema, o sigui que poques coses podem fer.
A mesura que ens anem apropant a la seva
posició anem pensant les diferents possibilitats davant la situació:
A- en cas de que pugui governar el
vaixell, mínimament, la millor ruta que pot fer és anar a Madeira,
si així ho decideix li deixem el nostre tf satèl·lit per poder-se
comunicar quan li calgui.
B- en cas de que no pugui governar el seu
vaixell de cap manera, abandonar i deixar que s'enfonsi per
enrolar-se amb el nostre i tornar cap a casa.
-Ens agradaria poder-lo remolcar, però
les més de 400 milles que tenim per arribar a terra són una
distància massa llarga per jugar amb el vent i l'onatge. No volem
posar en perill la nostra embarcació i la nostra seguretat.
Ja al costat de l'Agata, intentem veure
si té la pala del timó o bé l'ha perdut i entre onada i onada ens
adonem que li falta la pala.
El seu armador es resisteix a
abandonar-lo i ens demana unes hores per veure si ho pot solventar.
I així fem temps i ens esperem que
prengui una decisió fent voltes pel seu entorn.
Són ja passades les 5 de la tarda, porta
des de les 9 del matí donant-li voltes i intentar governar el veler,
fins que ja no pot més; la fatiga i el moviment del mar el deixen
completament esgotat.
Finalment ens comunica la decisió
d'abandonar el vaixell. Obrira els passos d'aigua per enfonsar-lo i
evitar que sigui un perill per a qualsevol altra embarcació.
-Realment és una decisió difícil. A
ningú li agradaria trobar-s'hi, però és el que hi ha i cal
acceptar-ho.
Mirem-m'ho des d'un punt de vista
optimista:
-Un altre vaixell pot reemplaçar a
l'Agata i ell pot continuar gaudint del mar i la navegació.
Finalment veiem que desembarca l'auxiliar
i hi carrega alguns estris personals i d'electrònica.
Ara ens toca apropar-nos per pescar-lo i
carregar-lo a bord. I entre onada i onada ja el tenim entre
nosaltres.
Exhaust es deixa caure a una de les
banquetes de la banyera, se'l nota realment exhaust.
Mentre veiem que el veler es queda sol
enmig d'aquest Oceà, nosaltres reemprenem el rumb. No cal cap
explicació ni cap comentari, el deixem anar a descansar al camarot.
L'endemà comentem la jugada per veure si
li trobem l'arrel del problema. I ens comenta que a més a més tenia
una via d'aigua que va descobrir abans d'abandonar el veler. Havia
estat tan obsessionat en la instal·lació d'un nou timó que no se
n'havia adonat. Aquesta via d'aigua junt amb un cop sec i estrident
que va sentir la not passada li fan pensar que topà amb alguna cosa
o algun cetaci provocant una debilitació de la pala del timó fins
que finalment la va caure.
Ja podeu ben dir que això és mala sort,
però a alta mar no sempre es te la sort de tenir més d'una
embarcació a prop per poder comptar amb la seva ajuda.
Després de les seves hores de descans,
de més d'un plat calent a taula, d'explicar-nos els pros i contres
de la seva aventura i de comunicar-se amb la seva família de Sevilla
s'incorpora a la roda de guàrdies.
Ja podeu veure que d'anècdotes sempre en
passen. Això de viatjar pel mar és tota una aventura.
Així ho creiem nosaltres.
Arribant a terra, a l'Algarve:
No ens penssàvem pas trobar unes
temperatures tan fresques:
Fondejats a Lagos, on vam dormir sobre un
mantell blau:
Esmorzant tot fent plans de desembarcar
el Carlos al proper port.
Arribant a Portimao:
Rumb cap el Mediterrani:
Navegant per l'Estret de Gibraltar,
sorpresos pels corrents que es produeixen.
Entre Europa i Àfrica:
En el “Mar de Alborán”, on navegant
entre la boira baixa d'Andalusia ens visita una motora de la guàrdia
civil, i a pocs metres de nosaltres decideix allunyar-se. -Haurà
vist la nostra bandera belga i no ens pot fer cap inspecció del
reglament marítim espanyol?
Continuem navegant rumb cap a casa i a
mitjanit rebem la sorpresa d'Aduanes d'Almeria. Ens pugen a bord tres
policies per fer una inspecció de drogues i contraban del vaixell.
Després de més d'una hora ens deixen
tranquils i podem continuar el viatge.
Arribant a Cartagena, on reposarem de les
esgotadores nits del Mediterrani; pesqueres, mercants bucs, velers,
motores. Navegar a poques milles de la costa te els seus
desavantatges:
Doblant el Cabo de Palos:
Ja quasi a col·lisionar decideix
modificar pocs graus cap a estribord. Alguna vegada ens guanyem la
prioritat:
I... ja queda poc!!!