Què tal?
Vam deixar el Fondeig de Fort Pierce:
Després de passar un borrasca:
.
Tot i la marea alta sabíem que passàvem, ja no era la primera vegada:
A Harbourtown
repostarem
gasoil, ja que en el canal d'entrada de la mateixa marina de Fort Pierce
no havia suficient fons per passar amb seguretat:
El Frank, un senyor ja
gran, es va quedar amb una cara de “moniato” quan li vam dir que
veníem de Barcelona i que portàvem més de sis mesos navegant.
Fins i tot ho anava dient als
seus companys.
Amb tota amabilitat ens
preguntava si necessitàvem alguna altra cosa a part de gasoil.
I desitjant-nos molta sort
ens vam acomiadar. “See you next year”
Amb el pessigolleig de les
gotes de pluja que em queien per la cara pensava: - un cel clar és
el que necessitem.
Amb el corrent de la marea
que començava a baixar vam posar rumb cap la sortida a mar obert.
Tot i que quedaven alguns
núvols tenia a la ment la previsió que havíem descarregat uns
minuts abans; podia caure alguna pluja però de poca importància,
per l'endemà, dissabte, quedarien alguns núvols acompanyats de vent
d'entre 15 i 18 nusos que aniria a la baixa cap el diumenge i el cel
s'aniria aclarint així que avancés el dia. O sigui que semblava una
previsió prou bona per navegar i fins i tot per posar-se dins la
zona de corrent a favor.
Recordo quan el Boris va
preguntar als capitans (de vaixell de pesca i de mercant) del Troll:
-Antes de salir a mar
¿miráis la previsión del tiempo?
I un d'ells respongué: -
Sí, claro que la miramos. Pero tanto da, porque
haya lo que haya nosotros salimos.
Vam tenir la primera nit
relativament tranquil·la, Tot i la pluja fina que ens va acompanyar
durant unes tres hores. El vent i l'onada feien que el Miccoa avancés
a 6 nusos de velocitat.
Em mirava el cel esperant
veure algun estel entre els núvols, però res de res.
Amb ganes de navegar i fer
milles, ens ho miràvem amb optimisme.
-Sembla que veig un clar
de cel, espero que cada vegada es faci més gran!
Però les masses de núvols
anaven guanyant terreny i atrapaven la nostra atenció.
Tot i així les veles
anaven fent feina, guanyant milles.
- Si sembla una fàbrica
de núvols! Vaig exclamar.
Havíem de començar a pensar en alguna altra
possibilitat de recalada. Tenint en compte que fos un lloc prou bo
d'accés, d'arribar-hi de dia i que ens vingués a rumb. (Quasi res).
Però donàvem temps al temps, tenint en compte que
podia millorar.
I així vam navegar durant tota nit. Una nit
mullada, amb onades encrestades i vent de 21 nusos de nord nord-est.
Un vent que havia de caure sensiblement i anar rolant cap a sud-est.
I que no va fer ni una cosa ni l'altra
La primera precaució del capità va ser de no deixar-se enllaminar pel corrent a favor. Un canvi de temps i direcció del vent ens podria jugar una mala passada. Per tant vam modificar un xic el rumb per caure a babord i sortir de la zona de corrent del golf.
Mentre nosaltres continuàvem pensant que podíem arribar a Morehead- Beaufort, North Carolina, els núvols continuaven ben presents i presumptuosos
Aleshores intentàvem esquivar-los, no volíem
exposar-nos a qualsevol festa tempestiva.
Cap a mitja tarda ja ens va començar a “pujar la
mosca al nas”.
Sembla va que ens barraven directament el pas de
nord, de nord-oest i nord-est:
.
No hi havia manera de despistar els núvols. Tot el contrari;
ens van anar perseguint.
Cas a les sis de la matinada havíem pres la decisió
de posar rumb cap a la costa, cap a Beaufort River, (casualment un altre Beaufort del que havíem decidit inicialment) allà trobaríem
bon refugi i podríem cercar algun altre mitjà de transport per
arribar a Washington; on els Boris s'havia de presentar per fer els
exàmens finals de curs.
Quan era petita detestava fer canvi de plans.
Quan era jove m' empipava desfer els plans.
Ara aprenc a valorar pros i contres de capgirar els plans
La companyia d'una colla de dofins de panxa rosa ens
van alegrar el dia.
Si havíem tingut unes hores de llum del sol
ràpidament foren invertides per l'acumulació de masses ennuvolades
que ens reberen a l'entrada del riu.
Amb la baixada de la marea vam disminuir sensiblement
la nostra velocitat. La qual cosa va fer que entréssim al fondeig
amb la foscor del capvespre.
-Com ens ho fem que sempre entrem just? Preguntà el
Boris.
La resposta fou: - Si més no ja estem aquí i com que cap de les
marines ens contesta ... sigui de qui sigui aquesta boia aquesta
nit ens farà el seu servei.
Dormirem fins que esclataren els trons i les gotes de
pluja rebotien per la coberta del vaixell.
A primera hora del matí ja érem a la Marina de
Beaufort per llogar un cotxe i fer milles -aquesta vegada terrestres-
per arribar a Washington.
Com veieu... només cal sortir de casa perquè et passin coses.
I és que no s'acaba l'aventura!
Aquí des de la capital dels EEUU d'Amèrica esperem poder tornar aviat amb el Miccoa i seguir navegant fins a Kinsale.
Fins aviat!
Miccoa
