De Bahamas a Fort Pierce- Florida

Hola!

Una vegada més contents de publicar l'entrada i explicar-vos algunes pinzellades de la nostra aventura fins a la costa americana.
Des de Fort Pierce-Florida, vam arribar amb la darrera llum del dia; ni més ni menys:

Hauríem volgut poder navegar directes cap a Charleston o Beaufort però el temps és el temps i s'ha de respectar. Per tant vam decidir canviar de destí per a posteriorment anar pujant cap a Chesapeake Bay-Virginia.

Havent fet una revisió a l' Explorer Chartbook- Near Bahamas ens animem a navegar entre illes per creuar l'estret de Florida:

El temps ens regala quasi dos dies de treva. Aprofitem-los!

Segons els càlculs del capità; les milles, la velocitat i direcció del vent, corrent de l'estret, onades, precipitacions ... tenim el temps just per arribar a Fort Pierce.

Si el cel és net de núvols, tal com toca,  tindrem la nit de lluna plena. - Perfecte!:

Tot i així -un xic desconfiats- tornem a fer una revisió de les previsions meteorològiques la mateixa matinada de diumenge.

A les 8,10 a.m. llevem àncora amb els 45 metres de cadena que vam deixar en els 4 metres de fons. El vent de les darreres hores havia remogut molt el mar. Calia assegurar el fondeig.

A les 8,40 obro el quadern de bitàcola i anoto:

Mentre iniciem ruta 305º amb el vent aparent de 18-20 nusos de cenyida; 20º per babord, avancem a 4, 4 nusos, el Boris s'encarrega de marcar el “waipoints” (són les coordenades que s'utilitzen per traçar rutes mitjançant l'agregació seqüencial de punts, utilitzats en la navegació fonamentada en GPS) imprescindibles per navegar en aquesta zona de baixa fondària.

El dia és assolellat, alguns velers han sortit de port així com també les motores de pesca.

Portem el dingui amb el motor lligat a popa i es remou excessivament. No l'hem pujat en el mateix fondeig perquè hi havia massa moviment d'aigua, per tant així que trobem una illa a refugi del vent haurem d'ancorar i recollir-lo.

A babord tenim la Foots Cay, ens hi apropem, ancorem, recollim motor-dingui i aprofitem per banyar-nos 5'. No ens sobra el temps.

Atents al waypoints i als canvis de rumb a les 14, 30 i rumb 330º passem entre Green Turtle i Davis Point, enrere queden Scotland Cay, Great Guana Cay, Whale Cay, entre altres. La fondària és de 3,1 metres, el vent no vol “rolar”; amb 20 nusos continua venint per proa.

Per la proximitat que naveguem entre aquestes illes hem pogut descarregar el temps per internet.

Són les 20, 25, des de la posició 26º 59, 4' N i 77º 54, 4' W amb rumb 282º estem arribant a Carters Bank, el canvi de rumb ens ha permès desplegar veles i millorar la velocitat fins a 6, 8 nusos. El fons és de 4,5 metres. Hem passat molt a prop d'una roca anomenada: Center of the world rock.

El Boris ja ha pescat, però davant el dubte del tipus de peix l'ha tornat al mar.

La lluna plena es deixa veure i espero que no ens perdi de vista. Tot un plaer compartir la navegació amb ella. Mentrestant el sol s'amaga per proa:

La nit es presenta tranquil·la, el mar va quedant pla, el vent ha caigut, el gènova cal recollir-lo; tot i així naveguem a la mateixa velocitat.

No deixem de vigilar la fondària i la precisió del rumb; hem passat Barracouta Bank a només 2, 3 metres de fondària. - No s'accepten errors!

Amb la llum de la lluna podem albirar cada una de les illes que deixem per babord i /o estribord. Una sensació ben diferent a navegar a mar obert.

La nostra confiança està dipositada en els waypoints marcats:

Són les 4, 40 , tenim 6 metres de profunditat i només falten 18 milles per arribar a Matanilla Shoal, és el darrer waypoint de la nostra travessa per Bahames.

És sorprenent, costa de creure, però ... no ens hem trobat ni creuat cap altra embarcació.

-Quina casualitat!

Tot i això no podem baixar la guàrdia.

Tan sols hem pogut veure alguna senyalització lluminosa dels reefs i/o de les illes que deixàvem per estribord.

I penso: - és casualitat o bé no es pot navegar de nit per aquesta zona?

Cap a les 7,30 sortim de la zona de Bahames, tanmateix comença a pujar la fondària cap els 20 metres i el nostre receptor AIS ens avisa que no estem sols.

Tot i anar a rumb 272º hem de recollir altra vegada el gènova, el vent el tornem a tenir als 30º per babord, no havia de ser així però... és el que hi ha. Si més no ara ha caigut fins a 11 nusos. Però no deixo de pensar que d'Oest hauria d'anar canviant cap a Sud.

Ara intrigats i desvetllats per com serà la nostra propera travessa per l'Estret de Florida tant pel que fa al corrent del golf, al vent i a les onades. Una altra cosa nova per a nosaltres.

Cap ales 10 a.m en el moment que el Boris encara dorm i nosaltres estem mirant la carta nàutica i el rumb que cal prendre tenint en compte que el fort corrent que ens trobarem ... un descuid fa que el motor s'aturi.

No hem pensat, en aquest mateix moment, en canviar de dipòsit de gasoil.

L'hem “pifiat”, perquè ara no arranca i els graus que havíem guanyat del nostre rumb els estem perden en poc temps. El corrent entre 3 i 4 nusos es nota considerablement.

No vol arrancar de cap manera, per què?

Doncs s'ha “desencebat”.

Ràpidament en Jordi revisa el manual ... hem d'encebar altra vegada el circuit; afluixant injectors perquè surti l'aire.

El Boris s'aixeca i ens dóna un cop de mà. No podem perdre sud, hem de lluitar amb el corrent i despleguem tanta vela com podem. Encara que perdem rumb Oest hem de fer moure el vaixell. Aleshores ens movem 1,2 nusos però val més això que res.
- Que li passa a aquest motor? - pregunta el Boris.

Mentre em faig càrrec de no perdre rumb ells està intentant arrancar el motor. Però es resisteix.

50' més tard ens canvien les cares quan aconseguim engegar-lo altra vegada. I naveguem a rumb 270º. Continuem amb el vent de proa entre 19 i 20 nusos de vent aparent.
- Vinga Miccoa, força i endavant que ja hem perdut prou temps.

Són les 15, 20 p.m., estem de ple al corrent del Golf de Florida. Amb major i motor avancem a 5 nusos. Algunes onades fan saltar i “pantoquen” amb el casc del vaixell però si volem arribar a destí haurem d'aguantar amb aquest rumb i sobretot donant resguard d'unes milles per sota el rumb de destí. (El vent està perfecte per fer nord, és una temptació, però la previsió per demà no és massa bona, o sigui que cal arribar a Fort Pierce abans no es faci de nit. Tot un repte).

Ja han passat més de 4 hores i el vent segueix igual. Per contra sembla que el mar estigui més calmat i el vaixell navega més suau.

Amb el so de vent, veles i aigua el Boris ens crida amb so d'exasperació. Ha vist com un “yellowfin tuna” ha saltat emportant-se l'ham de la “rapala”. Sembla ser que era força gran.

Amb el sobresalt quasi no li surten les paraules.

Més tard aconsegueix pescar una bona peça:

Espero que us ho redacti en el seu blog.

A les 19.30 p.m. estem tant a l'aguait de l'hora i l'alçada del sol com del Inlet Fort Pierce. Amb els binoculars ja podem veure les boies vermella i verda.

Ara toca entrar amb els 2 nusos de corrent com a resultat d'entrada de la marea.

El vent no es rendeix i nosaltres, de moment, tampoc; continua amb els seus 20 nusos.

Són més de les vuit i mitja del vespre i encara veiem el color del sol. Vinga que falta poc.

Si a l'entrada de les boies anàvem a 6,7 nusos ara el Miccoa avança a 10-11 nusos, quina bogeria.

( - el corrent havia de ser de 2 nusos? Però si de 7 a 11 n'hi van 4. Això és increïble).

El relleu que es veu en la superfície de l'aigua sembla que es vagi arremolinant amb certa suavitat, però el vaixell sembla que vagi fent “slàlom”. Per sort som l'únic vaixell a observar per la gent que està pescant a l'espigó de babord.
- Espero poder entrar amb èxit. El ridícul no existeix.

Les senyalitzacions d'entrada estan molt ben marcades, tot i així el Boris va donant indicacions des de la taula de cartes.

Una sensació estranya ens envaeix als tres. Encara no s'ha acabat la festa.

Ens queda passar pel pont. Segons el càlculs d'en Jordi hi passem (són 65 peus la llum del pont). Ara caldrà veure què passa. Doncs estem amb la pleamar i espero que no sigui cap problema. Ara per ara ens ha ajudat a entrar a més velocitat i guanyar llum al dia.

Així que ens apropem al pont, veiem les llums verdes del pas d'entrada a dalt de tot i les vermelles a baix jo començo a deixar caure les “defenses”. Cap de nosaltres tres ho té clar. Ha de ser “sí o sí”, no hi ha volta de full.

- Marga, com ho veus? 

- Apropa't suaument!

Deixa de donar gas i posa marxa enrere, per si de cas.

Quasi em tremolen els genolls.

I sento: - jo tanco els ulls!

Doncs jo ben oberts.

- Vinga endavant que passem!! -crido. 

- A estribord que la marea se t'emporta!

I per poc més d'un pam ho aconseguim! Quina canya!

Miro enrere i trec la càmera:

 

Atents altra volta als postes de colors vermell i verd virem a babord on ja teníem previst fondejar.

I just deixar per tercera vegada quasi consecutiva l'àncora – perquè les dues primeres no ens ha acaba de fer el pes - ja no queda ni un reflex de llum.

- Més justa la fusta!

Entrem dins el vaixell amb cara de victòria. Ho hem aconseguit!

Des de la posició 27º 27, 4' N 80º 18, 1' W dins el Miccoa comencem a xerrar i a comentar les jugades, els pensaments i les impressions.

- No m'estranya que a un vaixell se li arribi a parlar com si fos una persona.

- No m'estranya que molts de nosaltres arribem a sentir crits, paraules, frases i comentaris del so que transporta el vent.

- No m'estranya que els navegants adorin conversar amb les altres tripulacions.

-No m'estranya que hi hagi mariners i capitans que davant un problema a bord i a alta mar es prenguin el seu temps per a reflexionar amb tranquil·litat.

- No m'estranya que el mar pugui atrapar la sensibilitat de les persones.

- No m'estranya que la lluna plena influencii tant en les marees, les plantacions i en l'organisme de tots.

Fins la propera,

l'equip del miccoa