Fondejats a Fort Pierce

Hola família i amics!

Des de l'Estat de Florida, la que va ser descoberta per Juan Ponce de León el diumenge de Rams (Pasqua Florida, possiblement d'aquí ve el nom) el 1513 i va ser cedida als EEUU l'any 1819.
Aleshores la major part de la població espanyola va emigrar a Cuba i l'empremta espanyola s'ha acabat perdent.
La seva economia es basa més que tot en el turisme. Una altra industria important són els cítrics i la producció de sucs.

Esmorzem amb les darreres reserves que ens queden de vitamines fresques:

Després de dormir plàcidament – sense haver de pensar si et toca fer guàrdia- els primers rajos de llum comencen a esmicolar-se entre els núvols:

 

Les previsions meteorològiques que ens han fet recalar en aquesta part de la costa ens diuen que tindrem uns dies de pluja i vent juntament amb el pas d'una turmenta.
Aprofitem per anar amb el dingui a carregar alguns queviures. Els preus de les poques botigues que vam entrar de les Bahames eren desorbitats (a dòlar la taronja), per tant vam comprar tan sols el que necessitàvem fins arribar a la costa americana, Aquí hem pogut comprar el que més es troba a falta a alta mar: la fruita i la verdura.



Perquè com ja haureu vist de peix fresc no ens en falta:

 

Evidentment passem per la zona del pont.
Observant-lo des d'una altra perspectiva i amb més tranquil·litat:

 

Cauen algunes gotes, la superfície de l'aigua és queda ben plana, alguns pelicans es netegen i s'espolsen les ales:

D'altres juguen a planejar a ras de l'aigua

Fins i tot et dóna la sensació que estàs envaint el seu terreny de joc.

Sense remoure quasi bé l'aigua dos dofins passen prop de nosaltres amb una suavitat que t'atrapa la mirada.

De retorn cap el Miccoa ens el mirem de lluny i els ulls se'n van cap a la part més alta del màstil:

Ni una xispa de vent se sent aquesta nit, les mosquiteres ens protegeixen d'aquests insectes tant empipadors.
La calma dura fins ben entrada la nit.
Abans d'anar a dormir li dic al Jordi que deixi 5 metres més de cadena.

Cap a les 5, 40 de la matinada el so del vent ens desperta i comença a ploure, quasi no tenim temps de posar-nos l'anorak, la velocitat de la ràfega de vent és tan forta que per precaució ell engega el motor, mentre jo busco un punt de llum de l'exterior per no perdre la referència de la nostra posició.

 - dóna'm un ganivet, ràpid!

El “toldo” s'està trencant i perilla d'enrotllar-se amb el generador.

El Boris es desperta. Ens posem els “lifejackets”

El vent i l'aigua sacsegen el vaixell.

Cap comentari entre nosaltres. Això no ho havíem experimentat mai. Tan sols un pensament: - que l'àncora estigui ben agafada.

El so és ensordidor.

Amb la visibilitat que ens permet la llum del dia es veu com cau la pluja i el vaixell que tenim més a prop.

Quasi amb la mateixa velocitat que ha arribat se'n va.

I sento: - 54 nusos!

Deixa de ploure i sortim a coberta. Ens hem desplaçat una mica, això vol dir que hem “garrejat”. Esperem uns minuts perquè tot es calmi i ens preparem per tornar a fondejar.

Les aus que volen prop del vaixell ens diuen que ja ha passat.

Al llevar l'àncora me n'adono que estava ben endinsada en el fang del fons. Ha fet la seva feina.

Acabem de fondejar i torna a ploure.

Ens eixuguem, entrem dins i esmorzem:

Quina manera de despertar-nos. Res a veure amb la primera nit:

 

Que passeu un bon cap de setmana.

Nosaltres - si el temps ho permet- continuarem navegant.

Fins la propera recalada,

Miccoa