Protagonistes del pantalà

Aquests reptils natius de les zones tropicals del Carib, Centre-Amèrica i Sud-Amèrica tenen el seu encant.

Tot i que en la història científica descrita per Darwin en el seu viatge a les Illes Galápagos les va descriure “animals horribles, de color negre, bruts; semblen estúpids i els seu moviments són molt lents”.

I a la vegada el capità Collnet en el relat del seu viatge les descriu com “cocodrils en miniatura”.

Ara es sap que el seu color verd clar o fosc canvia segons el seu estat d'ànim, la temperatura de l'ambient i el seu estat de salut. El color verd els serveix de camuflatge per escapar-se dels depredadors. També fan servir la seva poderosa cua com a arma de defensa en cas de necessitat. I són excel·lents nedadores i trepadores.

Mentre elles prenen el sol voluntàriament, en Jordi sua la samarreta per aconseguir que el motor fora borda arranqui d'una vegada.

Esperem que abans no es pongui el sol el motor faci “run-run”.

I si ell està distret desmuntant el motor, el Boris se n'encarrega de reparar la bomba d'aigua de la dutxa.

Avui sembla el dia de les reparacions. Però ja se sap que els aparells vells i usats necessiten el seu manteniment, com a tot arreu!

Des de la “Pequeña Venecia”, “Venecia Chica”o “Venezuela” batejada així per Alonso de Ojeda (navegant i conquistador espanyol que fou el descobridor de la costa veneçolana i colombiana) que tingueu una bona setmana.

En el país donde todo es posible

Així és com el va definir la Marjorie; una guapa veneçolana.

Però no és l'expressió en sí el que em impactar, sinó el sentiment que em va fer arribar.

I jo, per la meva part, ja que no en puc treure imatges pel perill que suposa treure una càmera a plena llum del dia en qualsevol dels carrers, m'he inspirat per escriure-us aquest petit relat:

En el país donde todo es posible las calles se visten de tierra, papeles e hiedra.

En el país donde todo es posible las ventanas se cierran con forja, yeso y madera.

En el país donde todo es posible no te vistas de príncipe ni te cuelgues cadenas.

En el país donde todo es posible regresa a tu casa cuando el sol ya no brille.

El Parque Natural de Mochima con más de veinte islas rodean nuestra bahía.

Le llaman Tierra de muchas aguas, yo la llamo Tierra de muchos peligros.

No por lo que he visto ni por lo que he vivido, sino por lo que me ha llegado al oído.
Ni el santuario de delfines, ni la Isla de Monos ni la Isla Quirica serán escenario de nuestra visita.

Sin lugar a dudas me apena en el alma, me corta las alas y me retiene en esta marina.

Quien pudiera llegar a Playa Colorada para pisar su fina arena de color dorado, casi rojizo.

Y pasear silenciosamente esperando ver lagartos negros, pelícanos y pájaros bobos.

Escuchar sus sonidos sin ser sorprendidos por quienes no entienden de ética ni de principios.

Un detall de la realitat veneçolana

Hola,

Amèrica deu el seu nom a Americo Vespuccio (comerciant i cosmògraf florentí) considerat el primer europeu en desembarcar en aquesta terra del Nuevo Mundo, qui en el seu viatge de 1499 va poder afirmar que aquesta costa era terra ferma i continental.

Ja fa més 513 anys d'ençà que hi arribaren els primers europeus.

Ja hi han desembarcat vaixells i velers de tots els Continents.

Que buscant refugi, aliments, medecines, recanvis o tripulació,

han pogut viure, assaborir i gaudir de realitats ben diferents.

Nosaltres ja instal·lats en el vaixell fem llista dels queviures per omplir rebost, nevera i bodega.

A l'entrada del supermercat hi ha una cua d'unes 30 persones, m'hi poso i pregunto:

-¿Es esta la cola para entrar en el supermercado?

-No señora, la cola es para comprar harina de maíz.

Li dono les gràcies i entro per la porta del costat.

Aleshores m'adono que comprar paper higiènic és tota una odissea. En poques paraules; no hi ha rastre de cap tipus de paper.

Comprar sucre, mantega, farina de blat, llet o aigua a les dues de la tarda és “arribar a misses dites”. Quan un d'aquests productes arriba als prestatges i això no passa cada dia, ja té els clients a fora la porta que han estat fent cua des de primera hora del matí.

Una de les treballadores de l'establiment m'explica que la gent, davant les circumstàncies, acapara els productes així que arriben.

El Boris escolta la conversa i es queda, com jo, bocabadat.

Realment és difícil de creure-ho si no ho veus.

-Pot ser que una de les causes sigui l'actuació del govern tal com ens explica una veneçolana? Segons ella, el govern és qui expropia a les empreses. Aleshores no se'n fa càrrec o bé no és capaç de continuar produint.

Però hem de tenir ben present que la realitat de Venezuela està patint a diari una inflació de la moneda molt important.

Costa entendre aquesta realitat social.

Com també costa creure que en el mateix aparcament del centre comercial es pugui veure com es transporten els sacs de farina cap a les pizzeries i restaurants de la zona.

Això és el que hi ha i cada un de nosaltres ha de saber adaptar-se a la realitat.

Fins aviat!