Molts pensaments i poques paraules

Hola!

Després dels darrers dies amb el “corazón en un puño”, amb l'esperança d'un bon desenllaç del rescat del Juanjo Garra ... ens hem quedat amb ben poques paraules.

-Aferrem-nos a la vida ara que podem.

-Mirem-nos el món amb els ulls ben oberts.

-Recollim les veles protegint-les del sol i el vent.

 Elles ens porten a port més ràpid o més lent.

i.... continuarem somiant amb el cor valent.

Salut i ens veiem aviat,

Boris, Jordi, Marga

Marina Internacional Bahía Redonda

Hola!

Malauradament la realitat social a Venezuela no és massa agradable.
La major part de la gent t'adverteix que cal anar en compte; ni joies, ni motxilles, ni res que pugui cridar l'atenció com a objecte de valor. O sigui que no és el moment d'agafar la càmara de fotos, ni molt menys.

La violència ha pujat en els darrers anys i el nou govern de Maduro ha creat força malestar.

Tot i això avui m'he deixat portar al mercat central per una Colombiana que fa 10 anys que viu en aquest país.

Aleshores...

-Ens posem uns bitllets de bolívars entre els sostenidors i unes bosses buides reciclades a les mans.

-Agafem un ”taxi por puesto” on es comparteix amb la resta de la gent de qualsevol cantonada.

-Eren les dotze del migdia i encara hi havia cua llarga per obtenir aliments del “mercal” (on es troben els productes bàsics a uns preus raonables i fora de l'especulació, doncs l'acaparament i la matexa especulació dels preus és en aquests moments una lluita constant. Segons el taxista a partir de les 5 h. de la matinada ja es comencen a formar les cues.

-Semblant a qualsevol mercat de poble o ciutat, un munt de parades de fruites, verdures, ous, formatge i carn s'apilen per exposar els productes. (Bé potser la higiene es força justa, però després d'haver passat per Cabo Verde i República Dominicana.. ja no se'm regira el ventre).

-Ni un turista ni cap persona de pell blanca entre els passadissos estrets, plens de gent i de brossa pel terra.

-Aus i bestiar viu que es maten al gust de qui paga.

-Algú ens crida: “grinkos”, jo me'ls miro amb un somriure, ella els contesta amb una expressió i accent familiar: “tu país es mi casa”.

-Carreguem les bosses amb les fruites i verdures fresques.

-Pel que fa a la farina ja m'ha dit el taxista que em seria difícil de trobar-ne, però en trobem encara que de 10 bolívars que costa al mercal aquí ens en demanen 25.

-Tornem cap a la marina, dono una bossa de fruita a un company que m'ha deixat fer dues rentadores en el seu vaixell.

-Fa molta calor i el cel es va cobrint de núvols, s'estén a poc a poc un mantell blavós que es va aproximant amb discreció.

-La turmenta comença amb els dibuix allargassat dels llampecs lluminosos que es fan sentir al cap de pocs segons esclatant amb un tro.

-Amb la nevera plena penso: “tant de bo tothom tingués això”.

I, des d'aquí, un xic al corrent del que ha passat en l'expedició del Dhaulagiri, desitgem molta sort tant per l'equip de rescat com també al nostre amic Juanjo Garra.

Fins aviat.
Salut:

Boris, Jordi, Marga.

des de Puerto la Cruz- Venezuela

Hola!

Aquestes són algunes de les sensacions de la darrera travessa de Les Saintes a Venezuela:

Navegar “en conserva” és navegar junt amb un altre vaixell, i tenir algú amb qui comunicar et fa sentir més acompanyat.

No és el dia de St Valentí ni el de St Jordi però un cor d'estels es dibuixa en un cel tot cobert de puntets lluminosos, és sensacional!

Una lluna clara i creixent llueix amb la seva llum plena d'energia, tal com m'agrada a mi.

Llevar-te d'hora és veure l'espectacle acrobàtic dels peixos voladors entre les ones.

Cavalcar sobre el relleu del mar és moure't i ballar al seu ritme, rebent les seves vibracions.

Desplegar les veles és una manera d'assaborir la intensitat del vent.

Veure només aigua al teu entorn és adonar-te de la immensitat de l'Oceà.

Fel el càlcul de les milles navegades és adonar-te de la senzillesa d'aquesta forma de viatjar.

Veure com una au voreja el veler i t'observa és voler i no poder-la acariciar.

Sentir el so agut de l'alisi és preparar-te per si les veles cal trimar.

Lluitar amb un peix més fort que tu és acceptar que tard o d'hora s'escaparà.

Veure els núvols creixent és estar a l'espera que pujarà i modificarà el vent.

Imaginar-te els primers vaixells que navegaren per aquests mars és creure en l'esperit aventurer.

Des de la “Tierra de gracia”, nom que li donà C. Colón a  l'albirà aquesta terra en el seu tercer viatge l'1 d'agost de 1948 quan arribà a la desembocadura del riu Orinoco.

Salut i bon cap de setmana.

Boris, Jordi, Marga.