Hola!
Sobre
la coberta d'aquest Oyster demano al Cisco que ens faci una foto.
S'han
quedat les dues targetes de memòria de la càmera de fotos a casa.
Oh,
quina ràbia! Deixar-me una part de la meva incansable companya.
Just
me n'adono quan ja tot està llest i desenfundem la botavara,
una
botavara que se'ns escapa de mesures, mesures que nosaltres no hi estem
habituats.
El
Jorge ens ha convidat a acompanyar-lo navegant fins a Soufrière.
Nosaltres,
amb moltes ganes, no ens ho pensem dues vegades i pugem a bord.
Amb
una navegació suau i tranquil·la acompanyada d'un bon alisi i
l'escalfor del sol,
el
gènova fa quasi tota la feina i empeny lleugerament el vaixell a més
de 8 nusos.
Soufrière,
fundada pels francesos, fou originàriament la capital de l'illa.
Hi
havia grans propietats a càrrec dels propietaris de les plantacions.
Amb
la Revolució Francesa de 1789 s'aconseguí l'alliberació dels
esclaus.
.JPG)
Mentre
que els huracans de 1780, 1817, 1898 i 1980,
més un gran incendi
del 1955 i un terratrèmol l'any 1991
han fet reconstruir aquesta
ciutat varies vegades.
Però
aquí la tenim, ben enganxada a la costa oest de l'illa,
esperant els
turistes i atenent les seves necessitats.
Sense
cap pressa ... deixem el Jorge al càrrec de l'Oyster.
Per
una raó i altra hem de tornar a Rodney Bay.
Agafem
ruta per carretera amb el Vincent i el Cisco endinsant-nos en un
rain
forest.
Molt
característic de la zona; verd, humid, salvatge, erm,...
davant
un paisatge ple d'olors, impossible de quedar-te indiferent.
Amb
matolls gegantescos de falguera que em transporten, per a uns minuts,
als temps passats... Temps on era possible veure algun dinosaure
creuant-se pel camí.
Sí,
un paisatge per rodar-hi una pel·lícula.
Aquesta
població, avui dia, depèn molt més del turisme que de
l'agricultura.
Però
no deixa de fer el típic casabe
de yuca,
aliment bàsic
de
la seva alimentació.
Els
Pitons que són just al sud de la ciutat compte amb diferents punts
d'interès de la zona.
I
com us podeu imaginar la cervesa porta ben gravat el seu nom:
Salut!
.JPG)
Mentre
escric em pregunto:
-Hem
d'esperar que arribi la nostra jubilació per fer els
nostres projectes?
Tant
si ho teniu clar com no, podeu fer una ullada a aquest blog:
o
bé a aquest altre:
.JPG)
El temps passa, passa i no torna,
de vegades el podem gravar en imatges,
d'altres el gravem a la nostra memòria.
Nosaltres...
amb petites pinzellades
el deixem gravat al blog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada